dilluns, 28 de juny del 2010

CLARETH

Allí estava jo, desobeint a ma mare, en un dia calorós de primavera. Em trobava en el lloc on havia vist al monstre que tots temien: Clareth.
Era una pobra xiqueta que tots dien que era un vampir.
La vaig trobar. Seguia allí, en terra. Portava un abric de pell… Amb la calor que feia!
-No tens calor? –vaig balbucejar.
-Jo…tinc …por.
-De què?- vaig preguntar.
-Del sol- va dir.
-Vine amb mi.
No sé perque ho vaig fer, però ho vaig fer; la vaig dur a casa. La vaig amagar en un armari i li vaig donar alguna cosa de menjar de la nevera. Li vaig deixar unes xulles de corder i me’n vaig anar al col·le. Per suposat que de Clareth no vaig dir res. La classe se’m va fer llarga, però per fi va acabar. Me’n vaig anar a vore a Clareth i ella em va dir:
-Vols que t’ajude amb els deures?
-Bé, val
No recorde el que va passar, solament el que va ocorrer després. Estava en el meu estudi amb el cap sobre el llibre. Em vaig fixar en que les respostes estaven escrites. Em vaig alçar i vaig observar dues gotetes de sang. Vaig pensar que el que estava passant era un somni pero ho vaig vore: tenía dos forats xicotets al coll.
Quasi m’agafa un atac al cor quan vaig vore a Clareth amb unes dents llargues i esmolades, un muntó de pèl en les mans, la pell de color blau i ulls amenaçadors. Vaig obrir la boca per cridar, però Clareth es va avançar i va cridar ella. Vaig perdre el sentit. Quan em vaig despertar ho vaig comprendre; se m´havia quedat un tros d’all del sopar del dia anterior entre les dents.
Guillem Barceló

1 comentari:

  1. M'agrada aquesta narració fantàstica. Guillem, t'anime a continuar escrivint. Aprofita l'estiu per a passar-t'ho superbé, llegir i escriure.
    Besadetes

    ResponElimina